06/02/2012

Educació

Je, je, je!!!!

Sí, és clar, la importància de l'educació. Cada vegada que puja un nou govern comença a fer reformes en el sistema educatiu. Així no es poden fer bé les coses!
Que necessita dur-se a terme d'una altra manera, és obvi, però cal mirar bé per on retallem i enganxem.

Quan temps enrere feia classes a batxillerat, tots els qui hi érem estàvem d'acord en la necessitat de fer un batxillerat de 3 anys, a causa, sobretot, de la manca de preparació en què l'alumnat accedeix a aquest ensenyament post obligatori. (I tingueu en compte que estic sempre generalitzant.)

El que no entenc és que ara es vulgui reduir l'ESO a 3 anys, però seguir fent obligatòria l'ensenyança fins als 16. Algú m'ho pot explicar o en sap alguna cosa més?

21/07/2011

Sempre torna a sortir el Sol

Efectivament, sempre torna a sortir el Sol. Ja en parlàvem fa uns mesos, que el Sol i la seva llum sempre hi són. La qüestió és on som nosaltres que no el sabem veure, a vegades.
I és que si no veiem la llum dels altres és potser perquè estem massa enclaustrats dins la nostra "foscor". El "cantó fosc", expressió llunyana en la nostra memòria però encara present, representa aquesta foscor.
Però parlem de "llum" i de la manera com podem veure-la.
En primer lloc, i sempre parlant metafòricament tal i com estic fent en tot moment, ens cal una bona dutxa. És a dir, necessitem netejar-nos de tot allò que no ens és positiu que vingui de fora i de dins. I, de fet, crec que la millor manera per fer net el nostre interior pot ser començar a enfocar-nos en aquesta "llum". De què parlo? Parlo de començar a veure la vida des d'una altra perspectiva.
Cada vegada més es confirma que la nostra visió del món és allò que li dóna forma: que el món o la realitat és tal i com nosaltres la veiem. És amb la consciència que en tenim que li donem significat.
És clar que el nostre entorn hi té molt a veure en aquesta visió (l'educació, la família, els amics, la societat en un conjunt), però hauríem de ser el suficientment madurs per començar a pensar per nosaltres mateixos i posar en dubte cadascuna d'aquestes visions.
Cadascú té la seva visió, sense que això vulgui dir que tot s'hi val. No, no s'hi val tot, perquè encara que la meva vivència d'una experiència sigui diferent a la teva, la vivència és la que és. Ara, però, es tracta de veure quina és més profitosa per al benestar comú i propi; per a la felicitat dels altres i la meva.
Reivindico, per tant, un paper molt més actiu de cadascú de nosaltres en la interpretació que fem de la realitat i que comporta una vivència o altra. En síntesi: si la nostra vivència eixampla horitzons, si ens fa ser "millors" com a éssers humans, aleshores és vàlida.

20/07/2011

Reflexió serena

Observant al meu voltant me n'adono que massa sovint veiem només la part negativa de les altres persones. Fa temps que ho parlàvem amb un amic: "... és que sembla que només ens fixem en allò que no ens agrada..." I justament això que no ens agrada acostuma  a semblar molt més gran del que és. De fet és la nostra visió de les coses que ho amplifica.
En psicologia no serà fins fa ben poc que la psicologia positiva va començar a donar un altre aire a la manera de veure les coses. Sembla que sovint les anàlisis psicològiques només es fixaven en els efectes traumàtics que podia viure determinada persona o comunitat, com ara la població que va patir l'11 S. Però en canvi la Psicologia positiva ens mostra que una gran part de la població va ser capaç de sortir-se'n satisfactòriament; és a dir, sense desenvolupar cap trauma o malaltia determinada. En aquest cas s'ha canviat l'orientació; s'ha vist l'ésser humà des de la perspectiva d'un home o dona amb qualitats positives i capaç, gràcies també (i sense oblidar-ho) del seu entorn, d'anar més enllà d'una situació límit, aprendre'n i fins i tot sortir-ne enfortit.
Així doncs, canviem també a nivell personal la nostra orientació ocular i siguem capaços de valorar i potenciar allò que hi ha de positiu en els altres.

08/03/2011

La Vida ens parla

De vegades la vida ens parla més fort que d'altres. Ens parla mitjançant petits detalls sovint sense importància, aparentment...
Vejam:  quantes vegades ha passat que algú no volia fer alguna feina o dirigir-se a  algun lloc i, de cop i volta, té la "mala sort" d'ensopegar i fer-se mal al peu. "Quina pena", pensa amb un somriure a la cara, "ja no puc dirigir-me allà on havia d'anar". O, en d'altres circumstàncies, sortim de casa gairebé corrents perquè fem tard, perderem el tren... Ostres! Resulta que ara m'he deixat la bossa! Finalment agafes el tren, però en arribar al teu destí no pots quedar amb qui volies perquè aquell dia no pot venir i no t'ha pogut avisar.
Aquests són només dos, dels múltiples exemples que podríem posar. No és que en cada cas els fets ens diguin el mateix, no, cal saber interpretar-los, però sí que ens parlen.
Hauríem d'estar molt més atents a tot allò que va passant al nostre voltant, d'aquesta manera podríem ser més conscients de tot plegat. Ser conscients de l'impacte que poden tenir els nostres pensaments i/o sentiments, tant en nosaltres mateixos com en els altres. També, és clar, ser conscients del que ens ve de fora. Estem massa immersos en el propi soroll (mental i emocional) i no sentim ni veiem què succeeix al món exterior.
Feu un experiment durant un temps: fixeu-vos en allò que va passant i com va passant, sobretot en els detalls i us sorprendreu en descobrir com tot està lligat, com rebem les respostes d'allò que expressem i com en som de responsables.
Simplement, estiguem atents a tot allò que ens envolta.

22/01/2011

Sobre la felicitat I

Felicitat, amor i anhel d'infinit són tres dels conceptes que m'han cridat més l'atenció en el primer paràgraf del text anterior de'n Raimon Pannikar.
Tota forma de vida busca la felicitat, sàpiga o no de què es tracta o cap on s'ha de dirigir. Ens projecta cap al futur realitzant tot tipus d'accions per aconseguir la "nostra" felicitat. En canvi, tots els savis ens alerten que només ens fa feliços estimar... I aquí és on hauria de començar la nostra recerca. "Estimar"? Com? Estimar és procurar només per al nostre "jo" egoista?
Amor i infinit, si seguim el fil que hem iniciat al principi han de mostrar una connexió. Raimon Pannikar li diu infinit, però potser cadascú de vosaltres li diria d'alguna altra manera: Vida, Absolut, Unitat... Si parem atenció a aquells moments en què la identificació amb la natura, la contemplació de la seva bellesa ens fa sentir Amor; ens fa sentir-nos units amb aquesta Natura, podrem començar a entendre de què parlem. La Vida batega a través de la natura.
Abstracte? Sí, perquè només des de la pròpia vivència podem comprendre.

Sobre la felicitat

“Sapiens beatus est” (“EL Sabio es feliz”), dijo Cicerón explicitando una idea poco menos que universal. Algo innato en el hombre le impele hacia la felicidad sin necesidad de saber previamente lo que es- aunque pronto se descubre que la satisfacción de nuestros impulsos primarios no la produce necesariamente. Nos percatamos lentamente de que sólo el amor satisface nuestro dinamismo hacia una plenitud que constantemente se nos escapa. Esta ansia de felicidad es sed de infinito. Y lo infinito no se consigue nunca -lo volveríamos finito.

Los sinónimos de felicidad se cuentan por docenas prácticamente en todas las lenguas: gozo, dicha, placer, alegría, satisfacción, euforia, júbilo, etcétera. Cada palabra con sus connotaciones y etimologías iluminantes. Hemos escogido “felicidad” por su relación con fecundidad y frutos; esto es, como expresando la plenitud y por tanto perfección de la persona, sin especificar lo que es ni dónde se encuentra, sino sólo en cuanto algo que, venga de donde viniere, surge de nosotros mismos, es también nuestro fruto. Feliz es quien produce fruto, aquél cuya vida es colmada, plena. La felicidad puede ser un don, puede venir de fuera, pero debe igualmente surgir de nuestro interior, debe colmar nuestro ser. Este anhelo es constitutivo del hombre. Hay en nosotros una sed de felicidad.

No nos contentamos con proyecciones gratuitas de deseos insatisfechos. Nuestro lenguaje tropieza constantemente con el enigma del universo, y las palabras enigmáticas recubren con los mismos vocablos lo que quieren decir, son literalmente enigmas. El sentido del misterio es inherente al lenguaje secular. Llevado a su último término, es un lenguaje místico.


Dejemos de nuevo la palabra a un poeta, Nietzsche en este caso:


Shild der Notwendigkeit!

Höchstes Gestirn des Seins!

das kein Wunsch erreicht

das kein Nein befleckt,

ewiges Ja des Seins,

ewig bin ich dein Ja:

denn ich liebe dich, o Ewigkeit!



Escudo de la necesidad!

Máxima constelación del Ser!

que ningún deseo alcanza

que ninguna negación mancilla,

eterno Sí del Ser,

eternamente soy tu Sí:

pues yo te amo, Oh Eternidad!



O, como lo hace decir a Zarathustra:

O Mensch! Gib acht!

(…)

Die Welt ist tief,

und tiefer als der Tag gedacht.

Tief ist ihr Weh-,

lust- tiefer noch als Herzeleid:

wech spricht: Vergeh!

Doch alle Lust will Ewigkeit-,

will tiefer, tiefer Ewigkeit!





Oh hombre! Presta atención!

(…)

El mundo es profundo,

pensado más profundo que el día.

Profundo en su dolor-,

placer- más profundo que el dolor del corazón:

el dolor dice: pasa!

Pero todo placer quiere eternidad-,

más y más profunda eternidad.


* * *

Fragmento capitulo 5

El Lenguaje Secular del libro

DE LA MÍSTICA - Experiencia plena de Vida

Raimon Pannikar