Alegria com a font de vida

Educació

2012-02-06T18:43:00.004+01:00

Je, je, je!!!!

Sí, és clar, la importància de l'educació. Cada vegada que puja un nou govern comença a fer reformes en el sistema educatiu. Així no es poden fer bé les coses!

Que necessita dur-se a terme d'una altra manera, és obvi, però cal mirar bé per on retallem i enganxem.

Quan temps enrere feia classes a batxillerat, tots els qui hi érem estàvem d'acord en la necessitat de fer un batxillerat de 3 anys, a causa, sobretot, de la manca de preparació en què l'alumnat accedeix a aquest ensenyament post obligatori. (I tingueu en compte que estic sempre generalitzant.)

El que no entenc és que ara es vulgui reduir l'ESO a 3 anys, però seguir fent obligatòria l'ensenyança fins als 16. Algú m'ho pot explicar o en sap alguna cosa més?

Sempre torna a sortir el Sol

2011-07-21T17:37:00.000+02:00

Efectivament, sempre torna a sortir el Sol. Ja en parlàvem fa uns mesos, que el Sol i la seva llum sempre hi són. La qüestió és on som nosaltres que no el sabem veure, a vegades.

I és que si no veiem la llum dels altres és potser perquè estem massa enclaustrats dins la nostra "foscor". El "cantó fosc", expressió llunyana en la nostra memòria però encara present, representa aquesta foscor.

Però parlem de "llum" i de la manera com podem veure-la.

En primer lloc, i sempre parlant metafòricament tal i com estic fent en tot moment, ens cal una bona dutxa. És a dir, necessitem netejar-nos de tot allò que no ens és positiu que vingui de fora i de dins. I, de fet, crec que la millor manera per fer net el nostre interior pot ser començar a enfocar-nos en aquesta "llum". De què parlo? Parlo de començar a veure la vida des d'una altra perspectiva.

Cada vegada més es confirma que la nostra visió del món és allò que li dóna forma: que el món o la realitat és tal i com nosaltres la veiem. És amb la consciència que en tenim que li donem significat.

És clar que el nostre entorn hi té molt a veure en aquesta visió (l'educació, la família, els amics, la societat en un conjunt), però hauríem de ser el suficientment madurs per començar a pensar per nosaltres mateixos i posar en dubte cadascuna d'aquestes visions.

Cadascú té la seva visió, sense que això vulgui dir que tot s'hi val. No, no s'hi val tot, perquè encara que la meva vivència d'una experiència sigui diferent a la teva, la vivència és la que és. Ara, però, es tracta de veure quina és més profitosa per al benestar comú i propi; per a la felicitat dels altres i la meva.

Reivindico, per tant, un paper molt més actiu de cadascú de nosaltres en la interpretació que fem de la realitat i que comporta una vivència o altra. En síntesi: si la nostra vivència eixampla horitzons, si ens fa ser "millors" com a éssers humans, aleshores és vàlida.

Reflexió serena

2011-07-20T13:50:00.000+02:00

Observant al meu voltant me n'adono que massa sovint veiem només la part negativa de les altres persones. Fa temps que ho parlàvem amb un amic: "... és que sembla que només ens fixem en allò que no ens agrada..." I justament això que no ens agrada acostuma a semblar molt més gran del que és. De fet és la nostra visió de les coses que ho amplifica.

En psicologia no serà fins fa ben poc que la psicologia positiva va començar a donar un altre aire a la manera de veure les coses. Sembla que sovint les anàlisis psicològiques només es fixaven en els efectes traumàtics que podia viure determinada persona o comunitat, com ara la població que va patir l'11 S. Però en canvi la Psicologia positiva ens mostra que una gran part de la població va ser capaç de sortir-se'n satisfactòriament; és a dir, sense desenvolupar cap trauma o malaltia determinada. En aquest cas s'ha canviat l'orientació; s'ha vist l'ésser humà des de la perspectiva d'un home o dona amb qualitats positives i capaç, gràcies també (i sense oblidar-ho) del seu entorn, d'anar més enllà d'una situació límit, aprendre'n i fins i tot sortir-ne enfortit.

Així doncs, canviem també a nivell personal la nostra orientació ocular i siguem capaços de valorar i potenciar allò que hi ha de positiu en els altres.

La Vida ens parla

2011-03-08T13:36:00.000+01:00

De vegades la vida ens parla més fort que d'altres. Ens parla mitjançant petits detalls sovint sense importància, aparentment...

Vejam: quantes vegades ha passat que algú no volia fer alguna feina o dirigir-se a algun lloc i, de cop i volta, té la "mala sort" d'ensopegar i fer-se mal al peu. "Quina pena", pensa amb un somriure a la cara, "ja no puc dirigir-me allà on havia d'anar". O, en d'altres circumstàncies, sortim de casa gairebé corrents perquè fem tard, perderem el tren... Ostres! Resulta que ara m'he deixat la bossa! Finalment agafes el tren, però en arribar al teu destí no pots quedar amb qui volies perquè aquell dia no pot venir i no t'ha pogut avisar.

Aquests són només dos, dels múltiples exemples que podríem posar. No és que en cada cas els fets ens diguin el mateix, no, cal saber interpretar-los, però sí que ens parlen.

Hauríem d'estar molt més atents a tot allò que va passant al nostre voltant, d'aquesta manera podríem ser més conscients de tot plegat. Ser conscients de l'impacte que poden tenir els nostres pensaments i/o sentiments, tant en nosaltres mateixos com en els altres. També, és clar, ser conscients del que ens ve de fora. Estem massa immersos en el propi soroll (mental i emocional) i no sentim ni veiem què succeeix al món exterior.

Feu un experiment durant un temps: fixeu-vos en allò que va passant i com va passant, sobretot en els detalls i us sorprendreu en descobrir com tot està lligat, com rebem les respostes d'allò que expressem i com en som de responsables.

Simplement, estiguem atents a tot allò que ens envolta.

Música per a viatjar cap on vulgueu...

2011-02-08T09:47:00.002+01:00

Sobre la felicitat I

2011-01-22T19:04:00.000+01:00

Felicitat, amor i anhel d'infinit són tres dels conceptes que m'han cridat més l'atenció en el primer paràgraf del text anterior de'n Raimon Pannikar.

Tota forma de vida busca la felicitat, sàpiga o no de què es tracta o cap on s'ha de dirigir. Ens projecta cap al futur realitzant tot tipus d'accions per aconseguir la "nostra" felicitat. En canvi, tots els savis ens alerten que només ens fa feliços estimar... I aquí és on hauria de començar la nostra recerca. "Estimar"? Com? Estimar és procurar només per al nostre "jo" egoista?

Amor i infinit, si seguim el fil que hem iniciat al principi han de mostrar una connexió. Raimon Pannikar li diu infinit, però potser cadascú de vosaltres li diria d'alguna altra manera: Vida, Absolut, Unitat... Si parem atenció a aquells moments en què la identificació amb la natura, la contemplació de la seva bellesa ens fa sentir Amor; ens fa sentir-nos units amb aquesta Natura, podrem començar a entendre de què parlem. La Vida batega a través de la natura.

Abstracte? Sí, perquè només des de la pròpia vivència podem comprendre.

Sobre la felicitat

2011-01-22T14:16:00.001+01:00

“Sapiens beatus est” (“EL Sabio es feliz”), dijo Cicerón explicitando una idea poco menos que universal. Algo innato en el hombre le impele hacia la felicidad sin necesidad de saber previamente lo que es- aunque pronto se descubre que la satisfacción de nuestros impulsos primarios no la produce necesariamente. Nos percatamos lentamente de que sólo el amor satisface nuestro dinamismo hacia una plenitud que constantemente se nos escapa. Esta ansia de felicidad es sed de infinito. Y lo infinito no se consigue nunca -lo volveríamos finito.

Los sinónimos de felicidad se cuentan por docenas prácticamente en todas las lenguas: gozo, dicha, placer, alegría, satisfacción, euforia, júbilo, etcétera. Cada palabra con sus connotaciones y etimologías iluminantes. Hemos escogido “felicidad” por su relación con fecundidad y frutos; esto es, como expresando la plenitud y por tanto perfección de la persona, sin especificar lo que es ni dónde se encuentra, sino sólo en cuanto algo que, venga de donde viniere, surge de nosotros mismos, es también nuestro fruto. Feliz es quien produce fruto, aquél cuya vida es colmada, plena. La felicidad puede ser un don, puede venir de fuera, pero debe igualmente surgir de nuestro interior, debe colmar nuestro ser. Este anhelo es constitutivo del hombre. Hay en nosotros una sed de felicidad.

No nos contentamos con proyecciones gratuitas de deseos insatisfechos. Nuestro lenguaje tropieza constantemente con el enigma del universo, y las palabras enigmáticas recubren con los mismos vocablos lo que quieren decir, son literalmente enigmas. El sentido del misterio es inherente al lenguaje secular. Llevado a su último término, es un lenguaje místico.

Dejemos de nuevo la palabra a un poeta, Nietzsche en este caso:

Shild der Notwendigkeit!

Höchstes Gestirn des Seins!

das kein Wunsch erreicht

das kein Nein befleckt,

ewiges Ja des Seins,

ewig bin ich dein Ja:

denn ich liebe dich, o Ewigkeit!

Escudo de la necesidad!

Máxima constelación del Ser!

que ningún deseo alcanza

que ninguna negación mancilla,

eterno Sí del Ser,

eternamente soy tu Sí:

pues yo te amo, Oh Eternidad!

O, como lo hace decir a Zarathustra:

O Mensch! Gib acht!

(…)

Die Welt ist tief,

und tiefer als der Tag gedacht.

Tief ist ihr Weh-,

lust- tiefer noch als Herzeleid:

wech spricht: Vergeh!

Doch alle Lust will Ewigkeit-,

will tiefer, tiefer Ewigkeit!

Oh hombre! Presta atención!

(…)

El mundo es profundo,

pensado más profundo que el día.

Profundo en su dolor-,

placer- más profundo que el dolor del corazón:

el dolor dice: pasa!

Pero todo placer quiere eternidad-,

más y más profunda eternidad.

* * *

Fragmento capitulo 5

El Lenguaje Secular del libro

DE LA MÍSTICA - Experiencia plena de Vida

Raimon Pannikar

L' Univers: silenci...

2011-01-19T17:33:00.001+01:00

1 Universo elegante - El sueño de Einstein

2011-01-13T18:55:00.000+01:00

Vida

2011-01-03T10:56:00.002+01:00

Fa fred, però el dia és clar i el sol llueix amb molta alegria. El Sol, l'astre rei a qui devem la vida de la nostra Terra sempre llueix. Cal, però, saber-lo trobar, sortir a prop de la natura i parar l'orella per poder escoltar tot allò que ens vol dir. El Sol sempre hi és, sempre hi ha llum, encara que de vegades se'ns amagui darrere els núvols. Sempre hi és, creieu-me... Si no la veiem potser és perquè estem massa ennuvolats...
Sí, fa fred, però el dia és clar i la vida és plena de noves possibilitats. Només ens cal sortir a agarfar-les; ens cal atrevir-nos!

Feliç 2011 a tots!! I molta Llum!

Els camins de la vida II

2010-12-29T17:18:00.000+01:00

Aquesta nit els meus somnis han acabat amb una imatge d'aigua neta i turquesa. Era en algun paratge de muntanya i m'ha transmès molta tranquil·litat. Era conscient que estava somiant i potser per això m'ha agradat més de seguir contemplant aquell petit gorg que em deixava veure el seu fons...

Sovint a finals de desembre es produeix el que podríem anomenar un canvi de direcció intern. D'alguna manera és com si els últims mesos de l'any el finalitzessin en el sentit de tancar un petit cicle anual.

Ara ja hi ha sensació de gener, anem cap a la llum, cap a la llum interna que llueix en l'interior de cadascun de nosaltres. Per això cal una profunda introspecció, per descobrir quins són aquells camins que amb els nostres actes estem obrint i, més important encara, quin és aquell que hem d'agafar.

Se'ns poden presentar dubtes? Potser, però sovint allò cap on ens sentim més empesos és allò que cal fer.

Diuen els savis que cal saber escoltar el cor. Sí, el cor, però no aquest òrgan físic que fa bombejar la sang, ni el sentiment emocional que sovint es perd en ell mateix. No, cal escoltar el Cor; la Veu interna que no és res més que l'essència de nosaltres mateixos.

Com escoltem el Cor? Quan des de la serenitat som capaços d'escoltar en la profunditat.

"Sembra un pensament i recolliràs un acte..." "Sembra un estat de consciència i recolliràs allò que, conseqüentment, pot portat aquell estat de consciència, diria jo." Tot canvi va de dins a fora, així doncs, el primer i més decisiu és situar-se en el punt d'equilibri, a la muntanya més alta que puguem pujar amb la nostra consciència i fer camí. Caminante no hay camino, se hace camino al andar.

Petita nota personal

2010-12-26T14:11:00.001+01:00

Today is an important day for me, because I have driven again!!!
Perhaps it is silly, but for me it has been very amusing, really!!!

Happy Christmas!!! I'm happy!

Goodbye, my friends!

(Si hi ha errors m'ho feu saber, d'acord?)

Els camins de la vida

2010-12-22T19:35:00.000+01:00

Sovint els éssers humans ens caracteritzem per ser excessivament tossuts i també, és cert, rebels.

Volem que el nostre entorn es comporti tal i com a nosaltres ens agradaria. Però resulta que la Vida, que és molt més sàvia que nosaltres mateixos, (encara que paradoxalment siguem nosaltres mateixos) segueix el curs més adequat sense que, massa sovint, ho sapiguem reconèixer.

És en aquests moments en què la reflexió profunda és de gran utilitat. Em dic a mi mateixa: "Pensa-hi des de la calma, tingues paciència, fes allò que cal i tot anirà pel bon camí". No és que pensi que les coses vagin pel seu compte, com si d'un destí predeterminat es tractés. No és això. Però quan anant per un camí determinat les coses no acaben de rutllar, potser és moment de veure què passa: potser estem forçant les circumnstàncies, potser cal esperar, simplement. També és possible que el camí per on volem anar no sigui el més adequat. Els éssers humans som animals d'hàbits; tendim a repetir els mateixos patrons una vegada i una altra, i aquest és l'error.

Tot canvi és difícil, però si hem decidit canviar per cercar una vida de tranquil·litat, de pau, de retrobament de nosaltres mateixos, el que no podem fer és continuar buscant, encara que sigui inconscientment, el mateix estrès que patíem fins ara.

A la seva manera la Vida, que segur que no deixa de ser la nostra pròpia "veueta", o guia, o ànima, o consciència (digueu-li com vulgueu) ens indica quina és la direcció bona. "Coneix-te a tu mateix", deia l'horacle de Delfos. Doncs sí, això és el que ens cal; això és el que em cal.

Bon Nadal!

2010-12-22T19:18:00.000+01:00

Democràcia

2010-11-30T17:28:00.000+01:00

Molts dels polítics lloen les virtuts de la democràcia emmirallant-se en la democràcia grega. Diuen que és el millor sistema de govern per ser participatiu; per donar la veu al poble.
La paraula democràcia procedeix de dues paraules gregues: demos, que vol dir poble i cracia (cratos) que significa poder. És a dir, es tracta de donar la veu al poble. El problema sorgeix quan en aquest sistema els governants, un cop escollits, comencen a fer i desfer sense ni recordar-se d'allò que el poble pot voler. Massa lluny queda la voluntat popular de l'acció política.
Caldria tornar a donar la veu al poble i, és clar, aquest ésser responsable per fer-se escoltar i participar activament en la vida pública.
Plató (el filòsof) ja veia la democràcia com una forma perillosa de govern que conduïa a la Tirania (el que avui dia en diríem dictadura). Cal educar el poble, pensava, a fi que sigui capaç de prendre decisions per si mateix. El mateix veiem avui dia quan una o altra persona vota a un polític determinat per pura simpatia.
Alexis Tocqueville, al segle XIX, ja advertia del perill de la democràcia que per a ell no era altre que el que anomenava "la tirania de la majoria". Entenem que cal respectar la veu majoritària del poble, però si la majoria vol, posem per cas, una guerra nuclear..., s'hauria d'acceptar?

Crec que hem de transformar la democràcia actual, sí, amb una educació de fons que ensenyi a pensar. Repeteixo, cal ensenyar a pensar, i no adoctrinar com es fa malauradament des d'alguns sectors. Hem de començar treballant des de la base, i la base és el ciutadà. Més endavant podrem treballar l'acció de barri, de poble, de ciutat, etc.

Llum a través de les paraules

2010-09-08T18:15:00.001+02:00

Llum (II)

2010-09-05T19:34:00.003+02:00

Ja fa dies que la meva ment va investigant la qüestió, gairebé sense que jo mateixa me n'adoni. Busca respostes i en troba; i aleshores és quan massa sovint penso que ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió per alguna altra banda. Així que, tornem-hi!

La velocitat de la llum se'ns presenta com una barrera que no podem traspassar, sempre que tinguem massa, per tant, sempre que tinguem matèria. És com el límit visible del món/pla físic. Però, si la realitat no és només física, immediatament se'ns obre tot un món de preguntes davant nostre. Anar més enllà de la manifestació física comporta també viure en un espai i en un temps absolutament diferents (o alterats, podríem dir, respecte allò que nosaltres coneixem).

Què vull dir? De què parlo? Les barreres només són barreres en certes condicions: si som matèria física no podrem viatjar a més velocitat que la que pertany a la llum perquè som cossos amb massa, però si som capaços d'expressar-nos/manifestar-nos amb una altra forma molt més subtil, segurament aquesta barrera haurà desaparegut.

Els científics són molt a prop de descobrir els móns interns i aquesta n'és la prova.

Tot és energia o llum, però aquesta llum (Esperit) necessita de determinats vehicles o cossos per manifestar-se: aquest és el quid de la qüestió.

Raimon Panikkar

2010-08-28T18:49:00.001+02:00

Després d'uns quants mesos..., la LLUM!

2010-08-26T17:56:00.002+02:00

Reflexió breu:

Sabem que la llum viatja a una determinada velocitat (molt ràpida ella) i que res que tingui massa pot superar-la. Per què? Els acceleradors de partícules han assolit velocitats molt properes a la de la llum, però no hi poden arribar i menys encara sobrepassar-la. Que potser l'essència de tot plegat és "llum"? Energia i llum són sinònims? Si tot és energia i per tant tot fos llum, podria començar a entendre una miqueta per què no podem sobrepassar la velocitat de 300 mil Km/segon. És a dir: si la nostra naturalesa és ser llum=energia, aleshores sembla obvi que no puguem anar més enllà de la velocitat que pertany a la nostra pròpia naturalesa.

De moment, es clar, mentre no siguem capaços de trencar la barrera i anar més enllà de nosaltres mateixos; mentre no puguem superar-nos.

Assessoria filosòfica i coaching

2010-03-02T11:32:00.003+01:00

Aquí teniu un altre fragment d'aquest text de Mónica Cavallé. Ja feia temps que buscava poder identificar la diferència entre un coach i el que anomenem "assessoria filosòfica". Aquí ho teniu.

Els nivells en què treballen i els objectius són completament diferents. Sembla que torni Sòcrates, gairebé, amb el seu art de la mayèutica (ajudar a donar a llum).

Si un filòsof pot ajudar a DONAR A LLUM és clar que abans ell mateix ha d'haver passat per aquest procés, oi? Es tracta d'exercir com a espurna que encengui en els altres el foc de la veritat dins seu i els la doni a conèixer.

Si en voleu més, podeu entrar a la pàgina de Mónica Cavallé:

www.monicacavalle.com

DIÁLOGOS PARA UNA VIDA FILOSÓFICA, pàg.5

Mónica Cavallé

El coaching, por ejemplo, es una nueva relación de ayuda que se orienta al logro de los objetivos especificados por el cliente, a la consecución de lo que éste considera su "éxito". [...] Ahora bien, un filósofo asesor no es alguien que se ponga de forma acrítica al servicio de cualquier objetivo o deseo del consultante. Por el contrario, invita a este último a cuestionarse si sus objetivos son genuinos o no, auténticos o inauténticos, propios o fruto de la sugestión social. [...] Como hemos señalado, el único objetivo del asesoramiento filosófico es ayudar a vivir con más conciencia, profundidad y autenticidad, y en ningún caso este objetivo genérico queda supeditado a otros objetivos particulares, sino siempre a la inversa.

Assessoria filosòfica

2010-02-15T19:17:00.003+01:00

M'ha semblat força interessant transcriure-us aquest fragment sobre l'assessoria filosòfica. Mònica Cavallé és assessora filosòfica que exerceix des de fa força anys, pel que en sé d'ella.

Val la pena reflexionar sobre les seves paraules. Durant molts anys la filosofia s'ha convertit en una reflexió purament intel·lectual i teòrica, fet que no deixa de ser contradictori amb els seus orígens. D'altra banda, de què ens serveixen tants coneixements teòrics si aquests no poden transformar la nostra vida ni ajudar a transformar la d'aquells que ens envolten?

DIÁLOGOS PARA UNA VIDA FILOSÓFICA
Mónica Cavallé Cruz

1.- Qué es el asesoramiento filosófico (A.F.)
El asesoramiento filosófico es una nueva modalidad de relación de ayuda por la que un filósofo se ofrece a acompañar a sus consultantes o interlocutores en una reflexión dialogada orientada a clarificar, desde una perspectiva filosófica, sus preguntas, inquietudes o conflictos existenciales.
El filósofo asesor es una persona con formación filosófica que confía en la capacidad trasformadora de la filosofía, pues la ha verificado en sí mismo, y que, por tanto, se siente capacitado para proporcionar a las personas o grupos con dudas o retos de trasfondo filosófico una ayuda humana efectiva. El filósofo asesor es un facilitador de la reflexión, de la vida examinada, una reflexión no paternalista y no jerárquica que respeta y fomenta la autonomía y la responsabilidad sobre sí mismos de sus interlocutores, y que no se ordena a fines utilitarios sino a ayudar a vivir con más conciencia, claridad y profundidad.

Loreena Mckennitt

2010-01-26T11:18:00.008+01:00

El temps per a la ciència (El documental consta de cinc parts. Si voleu continuar veient-lo, aneu a buscar el fragment següent)

2010-01-19T19:37:00.004+01:00

Tempus fugit

2010-01-16T16:38:00.007+01:00

Què és aquesta mena de sensació a la qual anomenem temps i que sembla que sempre se'ns escapi de les mans? Per què mai en tenim prou? Per què fins i tot el perdem inútilment?

Ai, el temps, el nostre amic Cronos que veiem fora de nosaltres constantment... Potser és aquest el motiu pel qual sempre ens en queixem. És a dir: el fet que el situem fora de nosaltres fa que sigui ben senzill d'atribuir-li uns quants dels nostres maldecaps. Sempre és més fàcil pensar que té la culpa algú altre, oi?

Però..., tornem-hi! Què és el Temps? Segons el filòsof alemany del segle XVIII, Kant, el temps només forma part de la nostra sensibilitat. De fet tant espai com temps formen allò que ell anomena "estructures a priori" que configuren la nostra manera de conèixer. No ens vénen donades des de l'exterior, sinó que som nosaltres mateixos qui les apliquem com a condicions necessàries per a poder comprendre el món que observem.

Sembla ser, i corregiu-me si no és així, que la filosofia budista també nega la seva existència externa; només són producte de la nostra consciència.

Si tot plegat es tracta només d'una perspectiva errònia, per què seguim insistint en el nostre error? I encara més, per què segueix afectant el ritme de la nostra vida?

Podríem pensar que es tracta d'un aferrament potent cap a la matèria. Heu pensat mai que sense matèria no hi ha espai ni temps? Així doncs, si el temps pertany a la matèria, on també se situa la coordenada espacial, la solució radica en alliberar-nos del nostre aferrament cap a la matèria.

Escapar-nos del temps és escapar-nos de la matèria, deixar enrere el món limitat en què vivim per endinsar-nos en una nova dimensió en la qual aquestes coordenades no ens afectin. Ara bé, la següent qüestió és: com fer-ho?

Ho sabem: "...caminante no hay camino, se hace camino al andar...".

Les paraules travessen les fronteres

2010-01-07T13:10:00.004+01:00

És veritat que si ens expressem únicament en la nostra llengua, les nostres paraules queden limitades a un grup concret de parlants. No obstant això, tots tenim necessitat d'expressar-nos utilitzant la pròpia llengua, aquella que "ens ha vist créixer" i que ens ha constituït com a comunicadors. Doncs, aquí ho teniu! Ja podeu traduir el blog a aquelles llengües a les quals sigueu més afins.
La comunicació no ha de tenir fronteres!

La felicitat i Matthieu Ricard

2010-01-05T16:21:00.001+01:00

2010-01-05T10:35:00.002+01:00

Winter Snow Card Comments

Ran Lahav: pràctica filosòfica

2010-01-01T16:15:00.012+01:00

Ja que hi ha qui m'ho ha demanat, us deixo aquí el vídeo de la conferència que Ran Lahav va fer, el 2007, a la Universitat de Lima, en motiu del congrés que s'hi celebrava sobre filosofia pràctica.

Llibertat interna

2009-12-30T13:12:00.004+01:00

"No creáis nada simplemente porque lo diga la tradición, ni siquiera aunque muchas generaciones de personas nacidas en muchos lugares hayan creído en ello durante muchos siglos. No creáis en nada por el simple hecho de que muchos lo crean o finjan que lo creen. No creáis en nada sólo porque así lo hayan creído los sabios de otras épocas. No creáis en lo que vuestra propia imaginación os propone cayendo en la trampa de pensar que Dios os inspira. No creáis en lo que dicen las sagradas escrituras sólo porque ellas lo digan. No creáis a los sacerdotes ni a ningún otro ser humano. Creed únicamente en lo que vosostros mismos habéis experimentado, verificado o aceptado después de someterlo al dictamen de la razón y a la voz de la conciencia" Buda, Kamala Sutra

Si mantenim el respecte cap a qualsevol forma de creença, de filosofia, de concepció diversa de la vida, deixem que els altres siguin tan lliures com nosaltres mateixos per a trobar la veritat interna que els obrirà cap als altres. És des d'aquest respecte des d'on podem, en completa sinceritat, acceptar allò que hem viscut, allò que configura la nostra pròpia experiència, precisament perquè és la nostra. Qualsevol veritat que no ha estat viscuda no és tal veritat, només un coneixement més per a omplir desmesuradament el contingut de la nostra ment.

Honestedat filosòfica

2009-12-21T19:31:00.009+01:00

Pobra Filosofia, la que ha estat interpretada des dels ulls d'aquells que, abans d'acostar-s'hi, ja saben què hi volen trobar i què no.
Cadascun dels filòsofs de la història del pensament ens ofereix les seves grans o petites aportacions a la història de la filosofia, en una època determinada que cal tenir en compte. Valorar el seu pensament des de la nostra cultura occidental del segle XXI no deixa de poder comportar tota una sèrie de males interpretacions. Si som honestos i ens esforcem per a entendre les seves reflexions, no se'ns pot acusar de manipulació: simplement duem incorporada la nostra cultura, que no deixa de ser la nostra visió del món, el vidre des del qual ens acostem a la realitat, actual o passada.
El que més em preocupa és que puguem acusar de manca de judici a un determinat filòsof des d'una visió del tot parcial. Vegem-ho:
No podem negar rotundament la immortalitat de l'ànima, tot afirmant que representa una manca de racionalitat, i en canvi afirmar la seva mortalitat amb total contundència sense cap mena de demostració. Cal que separem les nostres creences, siguin les que siguin, de la interpretació d'allò o d'aquell a qui estem intentant comprendre. Vejam... L'existència o no de l'ànima i la seva mortalitat o no, no poden ésser demostrades des de la raó. Ens agradi o no hi ha tota una sèrie de qüestions que s'escapen a la nostra investigació racional. El mateix Plató, afirmo una vegada més, considera que el grau superior de coneixement és la intuïció intel·lectual, la noesi. I no suposa pas un greu desastre aquest fet.

Així doncs quina és la qüestió al meu entendre?

Per una banda, cal ser honestos i deixar que el filòsof ens parli a través de les seves pròpies paraules. Cal que ens endinsem en el seu món per poder entendre millor què vol dir quan diu el que diu. Sense un coneixement profund no hi pot haver judici.

Per l'altra, una vegada hem assolit un coneixement prou complet del seu pensament, i només aleshores, podem emetre un judici. És a dir, és a partir d'aquest moment que podem considerar si encaixa o no en la nostra filosofia o creença particular, o bé si hi detectem algunes contradiccions que cal tenir en compte. Però sempre hem de separar les nostres creences de la seva filosofia.

Interpretar la filosofia des de la meva creença, sigui la que sigui, és iniciar el procés de comprensió des d'un prejudici que, inevitablement, ens tergiversarà tot el procés.

Podríeu argumentar que sempre partim d'un prejudici format per tots els nostres pensaments i esquemes mentals mitjançant els quals comprenem la realitat. O bé em podríeu recordar les meves pròpies paraules sobre fins a quin punt som capaços de conèixer la realitat. Sí, es clar, però hi ha prejudicis que són difícilment evitables (com aquell que hem defensat sovint: la realitat no pot ésser coneguda si no és a través d'una consciència), i tota consciència matisa la realitat amb l'instrument que té per a conèixer-la; l'intel·lecte.

És precisament per aquest motiu que encara demano amb més força: siguem honestos, si us plau!

Ran Lahav i la pràctica filosòfica

2009-12-21T18:27:00.003+01:00

Potser és més interessant que primer us mireu aquest vídeo i després passeu a veure l'exemple de pràctica que duu a terme en el vídeo del qual vaig penjar l'adreça l'altre dia.

Trobo que és d'enorme interès en el món en què vivim, de trobar una utilitat pràctica a un saber de tants milers d'anys com és la Filosofia. De segur que sempre l'ha tinguda, aquesta utilitat pràctica, ja que per sobre de tot ens ha d'ensenyar a pensar, però si només ens quedem en la pròpia autocomplaença difícilment ens transformarem ni podrem ajudar a transformar el món; cal cultivar la força centrífuga,també.

http://video.google.com/videoplay?docid=-7540146123628132197&hl=en#

Pràctica filosòfica

2009-12-18T21:27:00.007+01:00

És molt interessant l'enllaç que us deixo a continuació sobre Pràctica filosòfica.
L'exercici de la filosofia consisteix en descobrir-se a si mateix per a transformar-se i superar-se. Tornem als orígens!

Consisteix en un vídeo en què es realitza una consultoria filosòfica. L'autor, Ran Lahav, va explicant cadascun dels passos que realitza per dur a terme la consultoria i assolir l'objectiu desitjat.

http://www.trans-sophia.net/115845/VIDEO--Ran-Lahav-en-Consultaria-Filosofica-con-Carmen

Neus

Perspectiva racional humana

2009-11-19T17:16:00.004+01:00

Diuen que allò que ens caracteritza als éssers humans com a humans és precisament la facultat racional. Gràcies a ella hem avançat fins on som actualment. Però...

Què és allò que ens fa realment humans? Som "llops" per als altres homes o som, com declara Pico de la Mirandola un "gran miracle", per la possibilitat que tenim, segons aquest filòsof del Renaixement, de connectar el cel amb la terra?

Té la raó el poder absolut per a decidir en exclusiva què acceptem com a veritat i què no? Què constitueix una llei i què no?

La raó és el receptacle fonamental a través del qual coneixem, es clar que sí, però com ja hem comentat d'altres vegades, el coneixement més profund i per tant vertader és més enllà de la raó. Ja ho deia Plató: la noesi constitueix el grau de coneixement més elevat per als éssers humans (la intuïció).

És per això que considerem que, tot i que no s'ha de menysprear la informació obtinguda pels sentits ni tampoc les deduccions assolides amb la raó, l'autèntica comprensió és més enllà; és en la intuïció. Comprendre vol dir fusionar-se amb allò que volem entendre. Però la raó analitza i per tant separa per obtenir comprensió.

Només podem arribar a la plena comprensió si no hi ha límits, però al mateix temps hi ha plena consciència de qui som. Com podem barrejar les dues coses? Serà qüestió d'anar-hi pensant...

Neus

Reflexions al voltant d'unes paraules d'en Raimon Panikkar

2009-10-11T17:10:00.003+02:00

Potser massa dies sense escriure, sí, però tot fa el seu procés...

TOT? qui és aquest "tot"? La cerca espiritual no pot aturar-se ni s'ha de deixar ofegar pel soroll quotidià.

M'inspiren força les paraules d'en Raimon Panikkar extretes del seu llibre Mística i plenitud de vida, fixeu-vos-hi:

"La visió de la realitat és la visió que la realitat té en nosaltres; és així com la cosa esdevé real. (...) La visió de la realitat no és la meva vella o nova visió de les coses, sinó la visió de les coses tal com la realitat les revela en mi. Com més pur i més buit em trobi jo, més clara serà la visió i menys distorsionada serà la imatge. Nosaltres som miralls de la totalitat de les coses."

"La cosa esdevé real" en la mesura en què es pot reflectir en nosaltres com en un mirall. Per què? ¿Per què nosaltres som consciència i amb ella fem "conscient" en el temps allò que només ERA (allò que tenia el SER en acte) en l'Ésser diví o Vida Una?
És a dir: la Vida Una necessita de les consciències particulars i temporals per a exterioritzar, manifestar o fer conscient allò que Ella és? Som, doncs, una petita part de la Vida Una. Aquest és, per tant, el nostre propòsit vital, com a consciències?

Alguna cosa semblant recordo que deia Hegel en la Fenomenologia de l'esperit, segons el professor Valls (d'això ja en fa uns quants anys). Deia: L'Esperit es fa conscient gràcies al procés ascendent i en espiral que realitza la consciència des de la individualitat fins a la consciència grupal. Si utilitzem les paraules del professor: la consciència es trasllada del "jo al nosaltres", però el procés en realitat el dur a terme l'Esperit, a través de la consciència.

Sembla, doncs, que el superior i l'inferior estan connectats; veiem com l'un necessita de l'altre; tot és un procés estretament entrellaçat en el qual nosaltres, com a éssers temporals i atemporals, hi tenim el nostre paper.

Neus Zamel

Al cap del camí (Una vegada més, escoltem les paraules de Matthieu Ricard)

2009-07-31T17:33:00.003+02:00

Tothom ( o gairebé tothom) s'interessa per la felicitat. ¿Però qui s'interessa pel Despertar? Aquesta paraula sembla prou exòtica, vaga i llunyana. Tanmateix, l'única felicitat veritable és la que acompanya l'eradicació de la ignorància, i per tant, del sofriment. El budisme anomena Despertar un estat de llibertat última que va unit amb un coneixement perfecte de la naturalesa de l'esperit i del món dels fenòmens. El viatger s'ha despertat del somni letàrgic de la ignorància, i les deformacions del psiquisme han deixat lloc a una visió justa de la realitat. La separació entre un subjecte i un objecte dotats d'existència pròpia s'esvaeix en la comprensió de la interdependència dels fenòmens. Per consegüent, es tracta d'un estat de no-dualitat, més enllà de les fabricacions de l'intel·lecte, invulnerable als pensaments pertorbadors. El savi és conscient del fet que el jo individual i les aparences del món dels fenòmens no tenen cap realitat intrínseca.

Extret de "En defensa de la felicitat",de Matthieu Ricard

2009-07-29T12:52:00.004+02:00

TORNAR AL TEMPS D'OR

¿Com acceptem no dedicar alguns breus moments al dia a la introspecció contemplativa? ¿Estem tan endurits, tan fastiguejats, som tan insensibles? ¿Algunes activitats respectables, converses brillants i divertiments fútils ens podrien satisfer? Com a molt, poden ocultar l'escolament dels dies. ¿Però és una bona solució tancar els ulls davant de l'esmicolament de la nostra vida per no tornar-los a entreobrir amb temor fins a la vigília de la nostra mort? ¿No és preferible obrir-los bé des d'ara, per preguntar-nos: "Com puc donar un sentit a la meva vida?". Deixem estar la màscara de les convencions, els compromisos amb els nostres semblants, en aquest joc que mantenim des de fa tan de temps. Mirem al nostre interior: hi ha tan per fer, i la tasca és tan apassionant!

Matthieu Ricard

Em resulta molt interessant aquesta sacsejada de consciència que es deprèn de les paraules anteriors. Davant de la bellesa de la naturalesa en estat pur, el cel blau intens, les flors, els rius..., en fi... Davant del contacte intern amb la Vida que s'expressa mitjançant la naturalesa que contemplem, com podem tornar-nos a perdre en el soroll de la vida externa i seguir ignorant la crida interna?

Neus

Vicente Ferrer

2009-07-14T14:15:00.002+02:00

Us deixo dos enllaços cap a l'obra que s'ha fet i que es fa, de la mà de Vicente Ferrer...

Només les accions diuen qui som

http://www.youtube.com/fundvicenteferrer

http://www.fundacionvicenteferrer.org/esp/home.php?gclid=CJ6H6eiV1ZsCFY4U4wodaCmSKw

Perspectiva vital

2009-06-16T18:37:00.004+02:00

Per què ens revelem amb força en contra d'allò que no ens agrada? Per què no busquem solucions? De què serveix queixar-se quan la situació se'ns planteja d'una manera determinada?

Sovint vivim allò que no ens agrada com si, d'una forma gairebé atzarosa, ens caigués a sobre amb tot el seu pes i "mala intenció".

Sabem que som allò que al llarg del temps hem construït. Així doncs, som responsables d'allò que en cada moment ens anem trobant. Segons allò que sembrem, allò recollirem. Aquest fet implica resignació? De cap manera! Segons la saviesa oriental, l'energia segueix al pensament, construïm, força inconscientment, tot allò que tant a nivell emocional com mental estem produint a cada moment. Som, en síntesi, responsables dels nostres pensaments i emocions.

Fem una ullada per tant a la nostra vida... Què estem fent? L'únic que canvia la situació present és l'acció manifestada en la nostra actitud. L'únic que canvia la situació actual és la nostra perspectiva d'anàlisi. És la nostra perspeciva vital la que ens pot fer feliços o molt desgraciats.

La felicitat no és un moment puntual sinó un estat de consciència. I tot estat de consciència és fruit d'un treball intern, profund i d'una visió unitària del món de la Consciència.

Noves preguntes, una vegada més

2009-06-02T18:51:00.002+02:00

Preguntes, preguntes i més preguntes sense resposta, quan se n'intenta trobar la resposta concreta. Inquietud davant d'una situació que una vegada més no és la que voldríem.
És clar que davant d'una situació que es repeteix, on hem de mirar és dins nostre. Allò que hem de buscar i el que ens farà canviar la situació externa és dins nostre.
Així doncs, per què tanta inquietud? La sensació de ser un "bitxo estrany" torna a reaparèixer.
Per què tanta inquietud? Potser és la veu interna que intenta fer-se sentir enmig del soroll de la vida quotidiana? Potser és el que Som que reclama atenció i presència en la nostra vida?
Davant de tot, no ens precipitem... Reflexió, introspecció i més comprensió cap al món que ens envolta.

És la pregunta la que ens impulsa

2009-04-30T15:38:00.005+02:00

Sortosament, som éssers amb una enorme capacitat de produir preguntes i més preguntes algunes de les quals encara queden sense respondre.

La ciència ha donat resposta a tota una sèrie d'interrogants que anys o segles enrere no eren possibles de respondre. No obstant aquesta capacitat de resolució d'incògnites, la pròpia resposta, sigui científica o no, genera necessàriament tot un seguit de noves preguntes que, com un motor en etern moviment, ens empenyen una vegada més cap a la recerca de noves respostes.

La resposta absoluta no existeix; la resposta absoluta només seria dogmatisme, més o menys fanàtic, i que només ens duu cap a l'autodestrucció. Per quina raó? El fanatisme no deixa de ser una mena d'estancament o cristal·lització que, en fer-se cada vegada més densa, tard o d'hora com a producte de la pressió que exerceix sobre ella mateixa, s'ha d'autodestruir.

Sortosament, podem fer-nos preguntes que ens obren un univers desconegut.

Que ningú, sigui qui sigui, ens imposi la seva veritat. L'única veritat vàlida és aquella que hem descobert a través de la nostra pròpia experiència. L'única veritat és aquella que ha estat sentida internament; viscuda.

Neus

On és la ment?

2009-04-17T17:06:00.002+02:00

On és la ment? On és aquesta consciència que identifico amb el que jo sóc? Què és la consciència?
Les preguntes filosòfiques sorgeixen inesperadament en tota investigació científica. Inevitablement necessitem respondre a aquesta qüestió ja que és "la clau de volta" de qualsevol altra investigació. Per tant, anem-hi: què és la consciència?
Des dels principis de la nostra reflexió com a éssers humans, la consciència s'ha identificat amb la raó, la ment, el jo i l'ànima. Jo sóc una ànima? Jo sóc una ànima immaterial? Perquè de fet, tots estaríem d'acord en afirmar que la meva essència no es pot identificar amb res material. Si jo sóc una ment o una ànima immaterial, aleshores pregunto: podem situar l'ànima en algun lloc? Existeix el "lloc" per allò que no pertany a la matèria? I si és així, aleshores, existeix tot un món més enllà de la matèria? Vivim en la limitació espacio-temporal de la matèria, però en canvi tenim tot un món absolutament desconegut "dins" nostre?
Unes quantes qüestions per a la reflexió.

Neus

Ment i realitat

2009-03-31T17:02:00.003+02:00

Manu ha dit...
Físicament si que podria semblar que la matèria ens individualitza, però fins a quin punt podem considerar la base de la humanitat en la matèria?Si considerem la realitat com una projecció de la nostra ment, l'únic que de realitat existiria seria això, la nostra ment, que nosaltres dividim en pensaments, emocions, etc..Potser allò material no existeix, i jo realment no toco cap ampolla quan l'agafo per beure, potser només és una connexió elèctrica dins del "cervell" o potser ni tan sols existeix aquest cervell i tot és una "entitat" anomenada ment que processa la realitat i que em fa pensar que uns suposats dits que formen part d'un suposat cos, estan agafant una suposada ampolla fent una certa força i que tot això encaixa amb les lleis de la naturalesa i la física...Si la realitat és la nostra ment, doncs, que ens impedeix arribar a comunicar-nos plenament i fusionar-nos amb la ment d'un altre? És cert que per la comprensió plena necessita d'una trobada en un punt intermig, però encara considero molt més important l'allunyament de la percepció material de les coses i de nosaltres mateixos, i començar a veure'ns com un sol ésser que interactua amb si mateix.O això és el que creu la meva raó ara per ara!

Molt interessant, Manu.

En dir que la matèria ens individualitza hauríem de considerar el fet que la matèria ens fa visibles, externs i ens dóna una forma física que ens individualitza perquè d'alguna manera som més fàcils d'identificar, per dir-ho així. Ens fa "individus" separats de la resta, encara que aquesta separació sigui, en realitat, del tot aparent. L'autèntica realitat no és a l'exterior.

No, la base de la humanitat, com tu dius, no és la matèria. Entenc la matèria com a manifestació externa de tot allò que existeix i es manifesta a nivells interns i que, de ben segur, supera la nostra comprensió.

Si la realitat és una projecció de la nostra ment, aleshores tot forma part d'una unitat que som nosaltres mateixos. El fet de considerar que només existeix la pròpia consciència és la postura filosòfica que rep el nom de "solipsisme". El solipsisme comença a ser present en la filosofia occidental a partir de René Descartes, al segle XVII. És interessant, en aquest tema, veure la pel·lícula Y tu qué sabes?

Si la realitat és la meva realitat, l'objectivitat no existeix i la multiplicitat tampoc: tot és U i aquest U sóc jo.

Neus

Comunicació i equilibri

2009-03-23T18:21:00.002+01:00

Marta ha dit...
Penso que la comprensió plena només es pot produir quant ens situem a mig camí entre l'un i l'altre. No podem decantar-nos envers la consciència de l'altre sense crear un desequilibri.La fusió a nivell físic, emocional, mental o espiritual, només serà possible quant deixem enrere el jo individual situat en el pol, per trobar-nos en el mateix centre d'equilibri; allà on els oposats es troben i de la seva fusió en sorgeix quelcom nou i desconegut.Aquest, crec jo, es el lloc on la comunicació hi te el veritable sentit .

La comunicació plena des de la manifestació material és certament impossible. La matèria ens individualitza, i per tant, ens separa, ens allunya els uns dels altres. La comunicació només és possible des del punt d'equilibri perquè només des del centre, des del punt de fusió amb tota la realitat, pot existir la identificació amb tota aquesta realitat i, així doncs, la comunicació plena.

Neus

La realitat em somriu

2009-03-23T18:10:00.002+01:00

Es trobava asseguda en aquella roca, mirant la realitat que es manifestava com un mirall davant seu. La immensitat de l'univers s'estenia davant dels seus ulls, amb tota la seva bellesa d'estrelles, galàxies llunyanes i infinits puntets més lluminosos que escapaven a la seva comprensió. Avui la finestra de la realitat era més viva, més lluminosa; avui el món li parlava i ho feia amb un gran somriure. Era un somriure amable, un somriure sincer.

Va sentir com la llum inundava el seu cor i, de forma natural, es dibuixava, també, un enorme somriure en els seus llavis.

Gràcies, sou uns solets!
Neus

Comunicació més enllà de les paraules

2009-03-07T17:14:00.003+01:00

És cert: les paraules limiten l'expressió d'allò que volem comunicar i, no obstant això, sembla ser el mitjà de comunicació més factible.

Com solucionem la impotència de veure que tot i pronunciar les mateixes paraules, tot i intentar entendre'ns, sovint no ens entenem. En què consistiria l'autèntica comprensió? Necessitem identificació, és l'única manera. Reconeixe'ns en l'altre per així poder fusionar-nos en la seva consciència amb la mateixa facilitat que naveguem per la nostra.

El llenguatge ens limita, però si a través del llenguatge som capaços d'anar més enllà i fusionar-nos amb la consciència de qui ens parla, aleshores podrem ampliar força la nostra comprensió.

Però encara ens cal matisar una altra qüestió d'enorme importància: la unió completa només és possible en la mesura en què totes dues consciències són al mateix nivell. Si, metafòricament parlant, ens trobem en punts diferents de l'ascensió a la muntanya, difícilment podrem assolir la comprensió de qui es troba més enllà, i, és clar, més amunt.

La comunicació plena, per tant, és interna i entre consciències germanes.

Neus

Corrent electromagnètica, consciència i simbolisme

2009-02-25T16:35:00.006+01:00

Ja fa anys que, a través d'un reportatge emès per televisió, vàrem descobrir que quan el llamp descarrega la seva potència elèctrica cap al sòl, al mateix temps s'ha produït una descàrrega elèctrica del sòl cap al núvol d'on surt el llamp que nosaltres observem a simple vista.

La comunicació sempre s'estableix entre dues parts; la comunicació només és possible entre allò que es reconeix. Alerta, però, amb el terme. Reconèixer vol dir veure's a si mateix en allò que estem observant. Podríem descobrir la bellesa, la sensibilitat o l'altruisme, si en nosaltres no hi són, aquestes qualitats? Podem conèixer, fora de nosaltres, allò que ens és totalment desconegut en nosaltres mateixos?

Segons on tinguem centrada la nostra atenció, i per tant la nostra consciència, serem capaços de trobar-nos, de creuar-nos amb allò que nosaltres mateixos som en aquell moment. A cada moment, segons quina és la nostra polarització, agafem un camí o altre, obrim una porta o en tanquem una altra, però sigui com sigui acabem coincidint amb aquells que estan en la mateixa "ona".

D'on procedeix aquesta identificació i atracció que ens du a creuar-nos amb allò o aquells que són com nosaltres? Si els fets no són res més que un aspecte secundari de la realitat, caldria anar a buscar l'explicació de tot plegat en una causa interna. Es compleix per tant el que defensa la filosofia oriental: la causa d'un fet extern sempre és interna. On és aquest "interna"? És en les nostre emocions, en la nostra ment concreta, en l'ànima, o encara més enllà?

Depèn de quin sigui el nostre estat de consciència, segons en quin nivell centrem la nostra atenció i per tant segons quina és la qualitat que ens defineix en cada moment, allò és el que som, el que ens defineix, i el que determina que atraguem unes situacions i persones o altres. Aquí és on es troba la causa de les nostres circumstàncies externes.

Neus

La realitat depèn de l'observador

2009-02-19T16:27:00.003+01:00

Els cièntifics, segurament, no et protestaran:
La ciència moderna comença a afirmar que la realitat depèn de l'observador. "la mesura de la realitat depèn de l'eina de mesures, és a dir, depèn de l'observador" (Ilya Prigogine, Nobel de química l'any 1977).
podi-.

Així doncs, la realitat és "la meva realitat". La realitat es converteix en la "meva" realitat, en la mesura en què passa pel sedàs de la meva consciència. I no pot deixar de ser la "meva" o la "teva" realitat; no deixa de ser una interpretació subjectiva més d'uns fets suposadament objectius o , més ben dit, externs a nosaltres. Quina és la interpretació "acceptable" de la realitat? Quan podem dir que una o altra interpretació dels fets és "vertadera"?

Realitat

2009-02-16T16:26:00.000+01:00

La realitat com a tal, objectiva, no existeix per a nosaltres. La realitat sempre és la meva realitat; subjectiva. Segurament em protestaran els científics...., però, què és l'objectivitat sinó l'acord a què hem arribat la majoria per posar-nos d'acord amb allò que veiem, sentim, percebem...? Sense aquest acord seria impossible de parlar i entendre'ns. Fins i tot un experiment científic constitueix una forma guiada, absolutament controlada d'observar la realitat, de tal manera que sembla com si forcéssim el món extern perquè ens respongués allò que volem sentir.

Però... Si és certa aquella afirmació que diu que "els fets són un aspecte secundari de la realitat", hauríem d'anar a buscar on és l'origen d'aquesta realitat que anomenem "fets". En la nostra ment? Són les idees els motors interns de la realitat externa? I si és així, aleshores, l'únic real, tal i com deia Descartes, és la nostra pròpia consciència? És, doncs, la realitat externa, una projecció material i imaginativa de la nostra ment?

El camí adequat

2009-02-13T17:26:00.000+01:00

Una de les qüestions que pot resultar més difícil en la nostra vida és saber quin és el següent pas que hem de donar o quin és el camí que hem de prendre.

I no obstant això vivim, i, per tant, caminem cap una banda o altra. Però és ben cert que molt sovint la indecisió ens paralitza. La indecisió manifesta la por que tenim del futur o bé la necessitat desesperada de controlar tots els camins possibles, a fi de sentir-nos més segurs i per tant, una vegada més, poder superar la por que ens envaeix.

Prendrem el camí més adequat si som enmig de la boira? Podrem discernir què és el que cal fer si les nostres emocions ens distorsionen la realitat? Sembla car que només amb una visió ben nítida i ben àmplia podem aconseguir l'encert en les nostres accions.

A partir d'aquest punt hi ha molts altres punts que necessitaríem tractar. Què és una visió nítida i àmplia? Com podem aconseguir-la? Encertar en l'acció vol dir que tot ha de ser senzill?

En primer lloc hauríem de tenir en compte que l'encert en les nostres accions no "garanteix" la felicitat (si és que és en ella en què pensàvem). Tot camí té les seves dificultats, i segurament, a mesura que el nostre grau de compromís amb nosaltres mateixos augmenta -amb els nostres principis- més difícil o solitari es pot fer el nostre camí. Així doncs, ésser encertat comporta la satisfacció de fer el que era precís, però no la felicitat d'una vida sense complicacions. (De totes maneres, tinguem present que ens caldria definir en què consisteix la felicitat)

En segon lloc, per poder fer allò que ens cal, haurem de projectar la nostra vista cap a l'horitzó, de tal manera que siguem capaços de tenir una visió de conjunt. Una visió limitada fàcilment ens pot conduir al dogmatisme. La nostra claredat mental serà també imprescindible per poder discernir adequadament. I...,res més? Plató afirmava que el grau superior de coneixement corresponia a la intuïció. La intuïció és com la finestra oberta a la immensitat de la realitat a què només podem accedir mitjançant l'escaleta del coneixement.

Potser la clau és en la intuïció; l'única que ens ofereix una certesa total en les nostres "visions".

Un fet és un aspecte secundari de la realitat

2009-02-10T23:17:00.001+01:00

Esplèndida conferència la que he tingut el plaer d'escoltar aquest vespre al Cosmocaixa a càrrec del professor Joan Manel del Pozo.

Quan el discurs es fa poesia i la lucidesa il·lumina les paraules, se'ns desperta dins nostre l'anhel, l'esperança d'un món millor; la creença ferma en la possibilitat de construir un món millor.

Si alguna vegada teniu l'oportunitat d'escoltar-ho, no la perdeu!

Un fet és un aspecte secundari de la realitat. Aquestes han estat unes de les tantes paraules interessants que han sorgit avui dimarts. Si cadascú de nosaltres ens apliquem aquestes paraules a la nostra pròpia vida, davant de fets que ens trasbalsen o fins i tot canvien la nostra vida, caldria preguntar-nos què ha promogut aquesta situació. Vivim en un univers fonamentalment simbòlic; som éssers simbòlics (com més o menys deia el filòsof Cassirer). Així doncs, segons quin és el nostre univers simbòlic, format pel conjunt de pensaments, idees, etc., que constitueixen tot el nostre sistema, s'esdevenen uns fets o uns altres. Es tracta de cercar l'origen, la causa interna que produeix l'exteriorització externa; el fet.

Què hi ha, per tant, al darrere dels últims fets significatius de la nostra vida?

De l'alegria cap a la felicitat

2009-02-09T16:27:00.000+01:00

Poques paraules per dir-vos que podeu entrar, si us ve de gust, al següent blog que hem creat el Lluís i jo (més feina per a vosaltres..., i nosaltres): http://endefensadelafelicitat.blogspot.com/

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar..."

2009-02-08T13:09:00.000+01:00

Si bé és ben cert, Podi, que sovint les alternatives que ens du la vida ja ens venen definides, potser hauríem de concebre la possibilitat que aquestes dues alternatives, o més, no siguin res més que el que en un passat llunyà nosaltres mateixos hem provocat. De totes maneres, és clar que l'autèntic camí és aquell que encara no està escrit, sinó que som nosaltres mateixos qui el construïm pas a pas. Si no és així, no fem res més que seguir el que d'altres ens marquen. Siguem originals!

La incertesa del futur

2009-02-06T19:30:00.000+01:00

Com és que el nostre futur ens provoca tan aviat incertesa com alegria per una possible esperança realitzable?

Tan incert és quan se'ns presenta des de la foscor, com quan ho fa des de la claredat i alegria. O potser no és ben bé així? Allò que fa que no siguem conscients dels resultats dels nostres actes és la nostra ignorància. Un bon coneixement del present ens assegura una bona previsió de futur. Així doncs, ens cal estar molt atents al present, tant extern com intern, per poder predir el futur. Ens cal molta claredat en la nostra consciència per a poder construir adequadament la nostra vida i la de tots aquells que ens envolten. Em direu, és clar, que hi ha moltes circumstàncies que escapen al nostre domini. Pensem-hi un moment amb més profunditat... El conjunt d'emocions i pensaments que formen part de nosaltres sovint determinen els nostres actes. Segons com pensem, segons quins són els nostres sentiments, així actuem. Tot allò que depèn de nosaltres en som responsables. De la resta, no cal preocupar-se'n. Segurament, però, afectem molt més al nostre voltant amb els nostres actes del que som capaços de percebre. Cal, doncs, fixar la nostra atenció amb tota la determinació possible en allò que volem perseguir i que, al cap i a la fi, no és res més que el que creiem que ens durà la felicitat. I si ens equivoquem? Caldrà reorientar-nos, una vegada més... O és que no ens equivoquem tots plegats? Canviar de direcció indica que som capaços de rectificar, de decobrir quins són els nostres errors, i que som capaços de caminar, de perseguir els nostres ideals.

Així doncs, tot futur és el "nostre" futur, la nostra creació i per tant cal assumir la responsabilitat del nostre karma (no com allò que ens ve imposat des de no sé on, sinó com allò que hem construït amb cadascun dels nostres actes).

Alegria com a font de vida

2009-02-05T22:56:00.000+01:00

Si l'alegria ens fa sentir més vius, ens fa semblar més joves i ens omple de vitalitat, què no pot fer la llum del Sol, com a portadora de vida...